Montblanc expres. Eric Moya.

Hola, Tagateamers! Tal i com vàrem quedar per whatsapp, us faig un petit resum de l'escapada al Mont Blanc.

Són les deu de la nit i arrenquem camí cap a Chamonix. Fa dies que tinc els nervis a flor de pell, mirant la ruta, fotos, tracks, material...

Després d'un llarg viatge en què aprofitem per coneixe’ns millor amb en Jordi Vera (un noi que vaig conèixer a la Transvulcania i amb qui poc ens ha faltat per fer el segon viatge junts després de Dolomites) i en què a base de cafeïna i xerrameca els quilòmetres van passant, arribem a Les Houches a les 6:00h del matí. Decidim dormir unes hores just on vam aparcar quan vam marxar al Tour du Rutor amb tota la troupe i mirem si encara hi ha la caravana d'en Kílian. Sí, hi és!!

Dormim dues hores i a les 8:30h ens despertem. Sortim, contemplem les magnífiques vistes i esmorzem tot anant cap al Valle d'Aosta per fer un reconeixement i estirar cames al Gran Paradiso. Entre que arribem i ens preparem arrenquem la pujada a les 11:30h (domingueros totals). Pugem per Vittorio Emmanuele i la pujada és fa curta. Entre vistes i glaceres se’ns fan les 14:00h i el mal temps ens arriba quan encara no som al cim. Decidim girar cua, ja que és tard,  volem descansar per demà i no hem dormit massa. Com que baixem corrent, en un moment som al refugi on... sorpresa! De lluny veig un rostre conegut, però que una vegada, aquí, ben a prop, vaig confondre. Ha, ha, ha!! En arribar veig que sí: són en Xevi Sadurní i en Joan Cardona,  que al matí han pujat amb la canalla. Passem una estona xerrant. Sempre s'aprèn molt, de tots ells, i més jo, que sóc tan novell en aquest sector.

Arribem a la furgoneta sobre les 17:00h de la tarda. Desganats, ens afanyem a fer el menjar amb el fogonet que portem. Fem un volt per Courmayer tot buscant uns grampons, ja que hores abans, tot xerrant, en Cardona m'ha avisat que amb els gramponets elàstics que duc no podrem fer cim si la neu és dura. Els trobem, els compro i ja són les 21:00h. Decidim travessar el túnel i sopar a Les Houches, però en arribar al túnel hi ha una cua bastant important. Ens informen que el túnel és tancat per una inundació, i que en tres hores aproximadament obriran. Decidim sopar aquí i preparar-ho tot per demà. Sobre les 00:00 ens informen que el túnel estarà tancat fins demà a les 08:00h del matí, com a mínim.... Putadaaaaaaaaaa!!

Tot i així agafem el cotxe i voltem per Martigny, per Suïssa. I doncs, ens esperen 3 hores de collada i decidim dormir 1h cadascú i fer torns. Arribem a Les Houches a les 2:40h de la matinada,  ens posem a dormir sobre les 03:00h i a les 05:00h sona el despertador. Noto que les cames em fan figa, però esmorzem i a les 06:00 arrenquem en direcció al Mont Blanc per la ruta Goûter. Anem guanyant metres fàcilment, la temperatura és agradable i el paisatge no pot ser millor.

En 2h i poc arribem al Nid d'Aigle, on puja el cremallera. El terreny i el clima canvien:  ja s'olora l'alçada. Amb la glacera de Bionnassay a davant nostre, enfilem cap a Tête Rousse, on el Jordi comença a flaquejar i em comenta que no es troba gaire fi; té mal de cap, se sent fatigat i amb ganes de vomitar. En arribar a Tête Rousse, decidim que ell es quedi al refugi, ja que no pot seguir. Em sap molt greu que es quedi aquí després de totes les ganes que hi hem estat posant. Enfilo amunt i em poso una samarreta tèrmica a sota i una llarga tècnica a sobre, ja que a l'aresta que puja a Goûter no hi toca gens el sol i fa fred. A la part de sota hi porto unes malles una mica gruixudes i els calçotets. Normalment vaig sense, però un dia de molt fred a La Molina quasi se’m glaça tot (ha, ha!), així que vaig dir-me “val més que me’ls posi”. Arribo al pas de La Bolera. El famós pas de La Bolera, que no és res més que un petit pas de 10 segons on has de mirar que no caigui cap pedra, i no hi ha cap més secret. Començo a grimpar i tothom em mira una mica estranyat i sorprès, perquè la gent pugen encordats i amb grampons, i jo vaig amb vambes i sol...

No veig en cap moment que sigui un pas extremadament perillós. Una aresta llarga i molt maca.  Finalment arribo a Goûter i quedo meravellat del que m'envolta: és ESPECTACULAR. Em poso el paravent, ja que el vent bufa i no vull refredar-me. Faig un vídeo de l’aresta que porta del refugi de Goûter antic al nou, i les cames, sense adonar-me’n, corren. Jo no els ho ordeno, però ho necessiten. Pujo una rampa i el temps ja va canviant, i arribant a dalt la Dôme du Goûter ja hi ha poca visibilitat i el vent bufa amb més força. La gent em mira encara més estranyada si és possible i un noi crida "Kílian , Kílian", a veure si em giro. Ric per dins i continuo pujant. Arribo al refugi de Vallot ja sense visibilitat. Entro, m'abrigo amb els pantalons impermeables i el plomes. El Suunto que en Jordi m'ha deixat a Tête Rousse i on portem el track és condensa i no veig res a la pantalla. El mòbil suposo que amb el fred tampoc funciona. Tiro endavant mirant a terra i seguint les trepitjades dels grampons. Arribo a l'aresta de Les Bosses on, sense adonar-me’n, començo a fer. La gent gira cua i baixa, no es veu res i un guia em diu que sense anar lligat normalment ja és perillós, però que avui és una bogeria. Em vull calçar els grampons per travessar. Ja que no em puc lligar, com a mínim em poso els grampons. Però en aixecar un peu per encaixar-lo, el vent em vol tirar a terra. Cap fred!! Eric, el Mont Blanc serà aquí sempre, i ara pujaràs i no veuràs res de res. L'aresta és perillosa, avui.

 

Començo a baixar i ràpidament surto de la boira. El meu cap encara pensa si passo l'aresta o no... Amb els pantalons impermeables apunto el cul a terra i baixo a Goûter en un moment. He, he!  M'ho estic passant genial! Baixo lent la desgrimpada cap a Tête Rousse a causa de tota la gentada que hi ha. El Jordi em rep amb un somriure. Li ho explico tot i riem. Ja fa més bona cara.  Em diu que fins i tot ha dormit. Amb tot això, les cames és fan notar: acumulen uns 15km de pujada i uns 3.600+, i ara toca baixar-los... Anem fent i menjant, i arribem a les 16:00h de la tarda al cotxe. Una dutxa i dinar, recollir les coses i de tornada cap a Sant Joan amb un molt bon regust de boca, i encara més enamorat de la muntanya. Al Mont Blanc segur que hi tornarem.

Salut i muntanya!

Eric Moya Rodríguez