Al Tour du Rutor hi havia gent del Taga Team ...

A qualsevol de les imatges hi ha l'enllaç per veure les fotos del Taga Team al Tour du Rutor

"És una senyora carrera. Ho té tot, fins i tot alçada, que vol dir llaaaaargs descensos de quasi 2 mil metres..."

Jonathan

Un nom

I jo qui sóc, sinó algú innominat

que sols viu si tu el penses?

Miquel Martí i Pol, “Capvespre d’agost”, Els bells camins

El Taga Team és anomenat i pensat per un petit grup de gent des de fa 10 anys! Realment cal felicitar tots el seus integrants, especialment els promotors i membres històrics.

No hi entres. T'hi trobes en un moment en què, potser sense saber-ne els motius, t'ofereixes el millor que et queda després de complir amb les normes. Ho inverteixes en un ventall d'activitats que t'agraden. Les comparteixes i, en fer-ho, trobes amics que et condueixen cap a la comunitat, mitjançant ocasions aprofitades que prepara alguna cosa semblant a l'atzar. És clar, ja sabem que l'atzar també l'has d'anar a buscar.

Primer sembla que el fil conductor és la coincidència de gustos, reptes, passions o sentiments al voltant de l'esquí-alpinisme de competició. Representat per un “mono” de licra amb un logotip: primer un aligot, ara desfasat;  després un anagrama que fa patxoca. Bon senyal, això vol dir que és un team evolutiu. De fet, com es podrien fer anys si no fos així?

Després descobreixes que realment hi ha una manera innovadora de sentir la muntanya, en totes les seves vessants. Això sí, accentuant-ne l'esportiva i amb un cert minimalisme força tecnificat.

Comparteixes activitats i entrenaments. Vas veient com és la fera que la gent porta dins i que aflora davant els reptes. T'hi esforces amb dignitat quan, sovint, els que et superen t'han d'esperar o ajudar. I et deixes ajudar perquè t'ho posen fàcil, amb tacte, coneixement de causa i objectivitat. Manel, Jon, Xavier, Pilar..., gràcies!

Penses que potser hi tens lloc. Tant se val si saps guanyar curses, si tens el teu lloc al rànquing negociant alguna posició o si estàs tancant classificacions amb orgull de ser-hi i només et proposis guanyar-te a tu mateix. El cas és que fins ara has anat fent bastant en solitari i no et sap greu. Però ara et trobes compartint coses importants i, amb això, els dónes encara més valor.

Penso que el Taga Team existirà mentre hi hagi gent que l'anomeni en les seves converses, en posi el nom imprès a la roba o a les inscripcions de curses (tot són maneres d'anomenar-lo). Serà, ni més ni menys, el que la seva gent pensi, digui i faci. Els seus estatuts són la manera de sentir de la seva gent a cada moment. Això vol dir que o és actual o no és. També li dóna una base molt adaptativa, fresca i espontània, que el pot fer durar molts anys i generacions ...

En formes part essencial, definint la seva forma quan l'anomenes i el penses. No hi entres ni en surts: hi ets o no.

TU hi ets ARA?

Joan Rico, 23/2/2014

Feliu: La millor foto, i més elegant, del Taga Team !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Foto. Posted per Feliu Izard de Lleida i de la Cuita el Sol

BASSIERO 2014 (50è ANIVERSARI)

Quin cap de setmana! Quina cursa!

Jo ja feia dies que hi donava voltes i un bon dia rebo un whats d’en Sala. Vas al Bassiero? Quins ulls se’m van obrir! I quina feinada!, perquè quan un té família, la cosa es complica.

Doncs ja ens teniu a en David i a mi recordant vells temps de diverses temporades corrent plegats, cap al Bassiero. No serà fàcil: en David ha passat un hivern bastant fotut entre grips, virus i molt enfeinat; fins i tot tant que haurem de marxar el dissabte a les 9 del vespre perquè ha d’acabar no sé què.

Així que agafem els trepaus i cap a la Seu a sopar en una pizzeria que coneix i que diu que ho fan molt bé. Demanem una amanida, pizza i una ampolla de vi que baixava com l’aigua. Comencem a explicar-nos les batalletes quotidianes de solters i casats. També hi ha temps de parlar de la cursa, de si farà vent, si podrem guanyar aquests o els altres, etc. Ben servits, i com que en David portava tot el dia currant com un animal, em vaig oferir per agafar el cotxe.

Passant per Sort, unes llumetes en una rotonda ens fan parar. Collons!! Els mossos!!! Ara sí que l’hem feta bona! Ens fan bufar i curiosament ens deixen continuar, això que d’aquella ampolla no n’ha quedat ni gota. Bé, arribem a Esterri a les dues de la nit i l’endemà a les 6:30 toca diana.

Ara sí, comença la cursa. Sortim i ja tenim el primer problema: a en David se li ha quedat l’esquí clavat en posició baixada. Au, treu l’esquí torna’l a posar i ja estem a la cua; ara hem de remuntar un 3-0 jugant en camp contrari. Comencem a tirar, però ja veig que en David no té el seu millor dia, el ritme és lent i no fa cara d’anar xiulant. De fet, ahir ja el vaig veure molt desmotivat amb l’esquí de muntanya i deia que l’any que ve no faria curses, tal i tal i tal.

Bé, així que em refredo la sang i decideixo que avui m’he de comportar com un company exemplar, fer-li passar una cursa el millor possible i treure-li del cap la idea d’aparcar l’esquí de muntanya. Al cap i a la fi li ho dec; a mi m’ha hagut d’arrossegar en un parell de Pierras i una PDG. Tots sabem que dur que és, aquest esport, quan et falta la motivació.

Fem la primera pujada, em poso darrere seu i aprofito els trams més planers i els que veig que puc passar amb un pal per utilitzar l’altre per empènyer una mica i guanyar una mica de velocitat. Anem guanyant posicions; això sembla que va bé.

A la segona pujada ja tenim els primers de la llista que vàrem fer ahir “a tiru”. Ens hi posem a darrere i en David treu l’orgull i avança. Sí senyor! Després d’aquest en vénen uns altres i, a les baixades, un parell a cada baixada també van caient. Els segons de la llista s’anaven apropant, almenys ja els vèiem i ens els trobem a cada canvi: aquests seran més durs de pelar. A la pujada abans d’arribar al Bassiero en David ja començava a ser el David que corria amb mi fa uns any abans. Motivat per l’ànsia de guanyar els companys Jonathan i Ricard i amb 2000 metres de desnivell a les cames, en David anava cada cop més ràpid. Jo ja sabia que no se li acabarien els torrons tan fàcilment.

A la pujada a mi em salta una pell i he de parar a canviar-la. Merda! Just ara! David, segueix, ja t’intentaré atrapar! Em treu uns 100 o 200 metres, i he de fer un gran esforç per atrapar-lo. El desgast ja es comença a notar. Ara que em pensava poder afluixar, en David em demana que em posi a davant i li pari el vent, que es feia notar amb força. Bufff, ara no li puc fallar, almenys ho he de provar, i així fins el proper canvi. Als últims 100 metres abans d’arribar al cim ja els tenim. En David ara va més bé que mai i es posa davant meu a tirar. Sort que ja arribem a dalt i a la baixada els agafarem avantatge.

Vàrem arribar a meta amb la satisfacció d’haver aconseguit alguna cosa, no sé què, però ens vàrem sentir guanyadors i sobretot vàrem ser un equip. De tots els equips que vàrem passar no ni havia cap que corregués tan coordinat com ho vàrem fer nosaltres.

Després de la cursa, una bona dutxa i cap a Esterri a dinar, a retrobar-nos amb tots els companys que cursa rere cursa ens anem trobant, i amb alguns que feia anys que no ens vèiem.

Que gran que és, l’esquí de muntanya!!!!

Xavier Guillaumes

I tot va començar a fluir...

- Però això del Taga Team, què és? “Tiu”, que jo ja pago quota a la UES!!!

- Que no, burro!, que això és com una colla d’amics, a tots els agrada l’esquí de muntanya.

- Bé. Doncs, som-hi, no?

Més o menys així va anar la primera vegada que vaig sentir a parlar del TAGA TEAM, tot i que ja havia vist en algun cotxe un adhesiu groc amb un aligot més lleig que maco durant alguna cursa. Llavors no ho sabia però es tractava de l’Opel d’en Sala...

D’aleshores em vénen al cap les primeres sortides per entrenar (i un colló! Ganivet a les dents i marica l’últim) a Ulldeter, on vaig anar coneixent els Guillaumes, Sala, Roqués i els Tarrés, que són més d’un...  Recordo també una reunió-sopar amb els capos de la FEEC, Feliu inclòs, on ens vam reunir el Team sencer. I un cop tots presentats, cap a la Pierra falta gent!!! 

La meva primera Pierra ja la vam fer integrats dins el Team. I quina Pierra! No havia vist mai tanta neu, i no parava de nevar. Com no podia ser d’altra manera la carrera es va fer, sense Grand Mont ni Pierra Menta (la muntanya que dóna nom a la cursa), però aquells gavatxos tenen el cul molt pelat de traçar i van proposar unes pujades llarguíssimes, i unes baixades de cagar-s’hi. De fet, dins el mundillo de l’skimo, quan parlem d’una baixada pierramentera, calça’t!!!... Vol dir esquí senglar assegurat.

Alguna TSF i unes quantes Vall Fosques més (sí,  home! Allà a ca l’Arturo) arribem al cinquè aniversari de la criatura. Encara no sé gaire com ens ho vam manegar, però enxampàrem un cap de setmana dels que no s’obliden. Hi van convergir el bon temps i la bona companyia,  i 16 ànimes bessones vam fer un tomb inoblidable per Aigüestortes, amb pastís d’aniversari inclòs a la Colomina (gràcies, Gerard). Encara se’m dibuixa el somriure a la cara quan hi penso, i aquí teniu la foto d’equip. No hi són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que hi són (penseu que ja fa 5 anys), però és una bona mostra del que representa el TAGA TEAM:  una colla d’amigues-amics a qui els uneix aquesta passió. No sé ben bé d’on surt, però brolla amb força. 

Des de llavors hem anat trobant-nos més o menys, ens hem entrenat (o no tant), hem fet Copes i campionats, Cuites, Altitois, Mezzalames i PDG’s, i espera’t els que vindran! Però sabeu què? Doncs que estic content que aquell dia de ja fa 10 anys (collons, com passa el temps!!!) em parlessin del Taga Team i se m’acudís un “som-hi!”.

 
TAGA TEAM forever!!!

Jonathan Valladares 13/3/2014

Post#1 Blog - TAGA TEAM

Amb un casc Camp i un “mono” Montura ara fa exactament 10 ANYS uns quants amics de Sant Joan de les Abadesses vàrem posar en marxa per generació espontània un equip d’esquí de muntanya: el TAGA TEAM.  Avanço: Per molts anys!

La creació va ser fàcil, n’hi havia moltes ganes: dos de nosaltres, en Sala i jo mateix, vàrem fer parella en un tres i no res, i de seguida esdevinguérem una dotzena d’intrèpids atletes en formació equipats de dalt a baix. A alguns amics de la colla i a d’altres ens unia la passió per l’esquí de muntanya i el moment de posar-s’hi a fons, malgrat ésser de generacions ben diferents, que té la seva gràcia!

Tot sigui dit, i molts se´n recorden encara, vàrem fer patxoca, vàrem impressionar a més d’un. De fet, vàrem impressionar la majoria dels corredors, organitzadors, seguidors, amics, patrocinadors i altres derivats del circuit de muntanya d’aleshores. És a dir, això passava la temporada hivernal del 2003-2004.

La penya del circuit es va quedar ben bocabadada amb l’empenta i bon humor d’aquests nois i noia (sí, aleshores en teníem una sola representant) que del no-res s’infiltraren sobtadament en el món de la competició de l’esquí d’alpinisme amb un estil innovador i una frescor que ja li feia falta, al circ de l’skimo estatal.

Sense cap dubte que la “imatge corporativa” ben estudiada que lluíem per fora ens feia sentir especials i fins i tot diferents, ja que vàrem ser el primer equip estatal ben uniformat del circuit que no corresponia a una de les seleccions “nacionals” –digues-li la selecció catalana, la basca, l’espanyola o d’altres dels Pirineus més enllà.

En un temps rècord, a la segona temporada ja constàvem en els resultats com a TAGA TEAM a la gran cursa de la Pierra Menta i d’altres de calibre similar com la PDG i la Mezzalama. Tota una fita!  Aquí ens va donar més que un cop de mà en Feliu Izard, per tot el seu bagatge, connexions i afinitat amb nosaltres (ara d’això en diuen mentoring). No podria ser menys: ell és des d’aleshores i per sempre el nostre President Honorífic!

Els resultats anaven en progressió geomètrica cap amunt, per les ganes, les hores d’entrenament i també l’habilitat de saber convidar (podríem dir fins i tot “fitxar”) dins l’equip alguna de les figures del moment, com en Cardona i en Sadurní, que, en el seu breu pas per l’equip fent parella, ens varen ensenyar molta tècnica i tàctica de competició. Sempre agraïts. Ens va faltar temps per absorbir tot allò en quatre dies!

És per tot això que, buscant quina podria ser la imatge que inaugurés aquest flamant nou blog TAGA TEAM 10è aniversari, que ens transportés al moment fundacional i que fos alhora prou significativa, va sorgir la idea de recuperar el primer casc, igual que el que té en Sala ben guardat a casa seva, una obra històrica tunejada per a l’ocasió, que vàrem lluir tots dos amb molta il·lusió durant unes quantes temporades…

Ara bé, no puc deixar de dir en aquest primer post TAGA TEAM una cosa que tinc molt clara. I és que aquest genuí sentit de pertinença, aquesta il·lusió incombustible que ja ha superat un lustre sencer i que encara ens empeny amb energia positiva, es deu a allò que hi ha dins del casc –una manera comuna de pensar i entendre la vida-; i a allò que hi ha dins del “mono”: una forma comuna de sentir, amb un cor que batega per l’amor a la muntanya, sigui fent competició o simplement sortint junts de travessa el cap de setmana sense dorsal ni cronòmetre. Aquí hi ha l’essència del primer dia.

Per molt anys, TAGA TEAM!

Xavier Tarré

1 de març del 2014