Montblanc expres. Eric Moya.

Hola, Tagateamers! Tal i com vàrem quedar per whatsapp, us faig un petit resum de l'escapada al Mont Blanc.

Són les deu de la nit i arrenquem camí cap a Chamonix. Fa dies que tinc els nervis a flor de pell, mirant la ruta, fotos, tracks, material...

Després d'un llarg viatge en què aprofitem per coneixe’ns millor amb en Jordi Vera (un noi que vaig conèixer a la Transvulcania i amb qui poc ens ha faltat per fer el segon viatge junts després de Dolomites) i en què a base de cafeïna i xerrameca els quilòmetres van passant, arribem a Les Houches a les 6:00h del matí. Decidim dormir unes hores just on vam aparcar quan vam marxar al Tour du Rutor amb tota la troupe i mirem si encara hi ha la caravana d'en Kílian. Sí, hi és!!

Dormim dues hores i a les 8:30h ens despertem. Sortim, contemplem les magnífiques vistes i esmorzem tot anant cap al Valle d'Aosta per fer un reconeixement i estirar cames al Gran Paradiso. Entre que arribem i ens preparem arrenquem la pujada a les 11:30h (domingueros totals). Pugem per Vittorio Emmanuele i la pujada és fa curta. Entre vistes i glaceres se’ns fan les 14:00h i el mal temps ens arriba quan encara no som al cim. Decidim girar cua, ja que és tard,  volem descansar per demà i no hem dormit massa. Com que baixem corrent, en un moment som al refugi on... sorpresa! De lluny veig un rostre conegut, però que una vegada, aquí, ben a prop, vaig confondre. Ha, ha, ha!! En arribar veig que sí: són en Xevi Sadurní i en Joan Cardona,  que al matí han pujat amb la canalla. Passem una estona xerrant. Sempre s'aprèn molt, de tots ells, i més jo, que sóc tan novell en aquest sector.

Arribem a la furgoneta sobre les 17:00h de la tarda. Desganats, ens afanyem a fer el menjar amb el fogonet que portem. Fem un volt per Courmayer tot buscant uns grampons, ja que hores abans, tot xerrant, en Cardona m'ha avisat que amb els gramponets elàstics que duc no podrem fer cim si la neu és dura. Els trobem, els compro i ja són les 21:00h. Decidim travessar el túnel i sopar a Les Houches, però en arribar al túnel hi ha una cua bastant important. Ens informen que el túnel és tancat per una inundació, i que en tres hores aproximadament obriran. Decidim sopar aquí i preparar-ho tot per demà. Sobre les 00:00 ens informen que el túnel estarà tancat fins demà a les 08:00h del matí, com a mínim.... Putadaaaaaaaaaa!!

Tot i així agafem el cotxe i voltem per Martigny, per Suïssa. I doncs, ens esperen 3 hores de collada i decidim dormir 1h cadascú i fer torns. Arribem a Les Houches a les 2:40h de la matinada,  ens posem a dormir sobre les 03:00h i a les 05:00h sona el despertador. Noto que les cames em fan figa, però esmorzem i a les 06:00 arrenquem en direcció al Mont Blanc per la ruta Goûter. Anem guanyant metres fàcilment, la temperatura és agradable i el paisatge no pot ser millor.

En 2h i poc arribem al Nid d'Aigle, on puja el cremallera. El terreny i el clima canvien:  ja s'olora l'alçada. Amb la glacera de Bionnassay a davant nostre, enfilem cap a Tête Rousse, on el Jordi comença a flaquejar i em comenta que no es troba gaire fi; té mal de cap, se sent fatigat i amb ganes de vomitar. En arribar a Tête Rousse, decidim que ell es quedi al refugi, ja que no pot seguir. Em sap molt greu que es quedi aquí després de totes les ganes que hi hem estat posant. Enfilo amunt i em poso una samarreta tèrmica a sota i una llarga tècnica a sobre, ja que a l'aresta que puja a Goûter no hi toca gens el sol i fa fred. A la part de sota hi porto unes malles una mica gruixudes i els calçotets. Normalment vaig sense, però un dia de molt fred a La Molina quasi se’m glaça tot (ha, ha!), així que vaig dir-me “val més que me’ls posi”. Arribo al pas de La Bolera. El famós pas de La Bolera, que no és res més que un petit pas de 10 segons on has de mirar que no caigui cap pedra, i no hi ha cap més secret. Començo a grimpar i tothom em mira una mica estranyat i sorprès, perquè la gent pugen encordats i amb grampons, i jo vaig amb vambes i sol...

No veig en cap moment que sigui un pas extremadament perillós. Una aresta llarga i molt maca.  Finalment arribo a Goûter i quedo meravellat del que m'envolta: és ESPECTACULAR. Em poso el paravent, ja que el vent bufa i no vull refredar-me. Faig un vídeo de l’aresta que porta del refugi de Goûter antic al nou, i les cames, sense adonar-me’n, corren. Jo no els ho ordeno, però ho necessiten. Pujo una rampa i el temps ja va canviant, i arribant a dalt la Dôme du Goûter ja hi ha poca visibilitat i el vent bufa amb més força. La gent em mira encara més estranyada si és possible i un noi crida "Kílian , Kílian", a veure si em giro. Ric per dins i continuo pujant. Arribo al refugi de Vallot ja sense visibilitat. Entro, m'abrigo amb els pantalons impermeables i el plomes. El Suunto que en Jordi m'ha deixat a Tête Rousse i on portem el track és condensa i no veig res a la pantalla. El mòbil suposo que amb el fred tampoc funciona. Tiro endavant mirant a terra i seguint les trepitjades dels grampons. Arribo a l'aresta de Les Bosses on, sense adonar-me’n, començo a fer. La gent gira cua i baixa, no es veu res i un guia em diu que sense anar lligat normalment ja és perillós, però que avui és una bogeria. Em vull calçar els grampons per travessar. Ja que no em puc lligar, com a mínim em poso els grampons. Però en aixecar un peu per encaixar-lo, el vent em vol tirar a terra. Cap fred!! Eric, el Mont Blanc serà aquí sempre, i ara pujaràs i no veuràs res de res. L'aresta és perillosa, avui.

 

Començo a baixar i ràpidament surto de la boira. El meu cap encara pensa si passo l'aresta o no... Amb els pantalons impermeables apunto el cul a terra i baixo a Goûter en un moment. He, he!  M'ho estic passant genial! Baixo lent la desgrimpada cap a Tête Rousse a causa de tota la gentada que hi ha. El Jordi em rep amb un somriure. Li ho explico tot i riem. Ja fa més bona cara.  Em diu que fins i tot ha dormit. Amb tot això, les cames és fan notar: acumulen uns 15km de pujada i uns 3.600+, i ara toca baixar-los... Anem fent i menjant, i arribem a les 16:00h de la tarda al cotxe. Una dutxa i dinar, recollir les coses i de tornada cap a Sant Joan amb un molt bon regust de boca, i encara més enamorat de la muntanya. Al Mont Blanc segur que hi tornarem.

Salut i muntanya!

Eric Moya Rodríguez

Molta Traça

Sí, sí, moooooolta traça és el que hi va haver diumenge a Núria per part dels representants del Taga Team que vàrem participar a l’última prova de la Copa Catalana d’enguany, també campionat d’Espanya per equips.

El xiulet del cremallera arribant a Núria ens fa aixecar dels seients i ens indica que l’hora de la veritat s’atansa. Mentre baixem del cremallera per anar a buscar els dorsals anem saludant els coneguts que anem trobant. Cares velles i cares noves, la caravana es va renovant.

-Ei, què fots per aquí ?

-Guaita, tu, qui ha allà!

-Tu, amb qui cors?

Del Taga hem vingut el Miquel, que corre amb la Maribel; el Guillaumes, que corre amb el Guimerà, ja que el Sala diu que té el cap a la Titanlux i que s’estima més fer bici. Ai, no! La Titan Desert, em diu. Bé, és igual ,el que és segur és que és Titan. L’altre equip el fem el Xavier i jo, i passa una cosa curiosa. M’explico. El Xavier Tarré Freixas feia 7 anys que no corria cap cursa. Cap cursa, però el que es diu cap cursa, i resulta que l’última  la vàrem fer junts el 2007, a la que era la segona o tercera edició de la TSF Millet. Ara, set anys després, té la seva gràcia que en tornar a competir ho fem junts al mateix equip. Han passat moltes coses en set anys. Un dia d’aquestos  faré un post al blog i us explicaré una bonica història de la qual tots formem part. Fixeu-vos si n’han passat, de coses, que com a detall us diré que la marca Millet fabricava aquell any la primera motxilla Millet amb el sistema de treure els grampons per fora de la motxilla amb aquella pala groga fent de paret a dins. Verge santa, com passa el temps!

La cursa va estar bé, va fer un bon dia i Déu n’hi do del partit que la organització va saber treure a les condicions de neu.

He començat dient que molta traça, però ara afegeixo: i poca parracada. El Xavier i jo vàrem anar tota l’estona dels últims, però us fem saber que,  allà darrere, de parracada en veies poca. La gent va mudada i entrenada de collons i no dóna un metre per perdut ni que els matin. Ens anàvem trobant amb el Miquel i la Maribel que pujaven més be que naltros, però a la baixada els recuperàvem.

Això de la Maribel és un miracle. Amb l’any que ha passat, o millor dit que ha patit, l’hauríeu d’haver vist. Feta un figurin, amb un tipet envejable. Va pujar forta i naltros, que la vàrem veure baixant del Noucreus, us podem dir que ho feia molt bé. Després de la caiguda que va patir l’any passat és d’admirar com s’ha mantingut en forma entre operació i operació; i que valenta i amb quin morro encarava les baixades diumenge passat. Tot un exemple de superació per a tots nosaltres, que de seguida que ens fa més mal del compte un tendonet o un osset ja comencem a fer el ploramiques. Moltes felicitats, Maribel, i deixeu-me que parli en nom de tots i li diguem que queda escollida com a membre de l’any del Taga Team temporada 2013/2014, pel seu esperit de superació.

El tàndem Guillot-Guimerà va funcionar molt bé. Varen acabar quinzens,  que amb el cartell que hi havia no és poc. Al Guimerà se’l veia molt satisfet, mentre el Xevi empaitava la seua canalla amunt i avall. El Xevi està impressionant i últimament no s’hi posa per poc. Va pujar un dia abans i es va instal·lar amb la Montse i els nanos al Niu de l’Àliga, on diu que varen esta força bé i que val la pena el preu-qualitat (avís a navegants que vulguin fer un stage d’alçada)

L’altre és el Jon. El Jon, com que estava moooooolt constipat, va dir que no podia córrer, però que miraria de  venir a veure’ns. I sí, ho va fer. Va deixar el cotxe a Fontalba va  fer el Puigmal va baixar a Núria va enfilar cap el Noucreus gairebé fins dalt per veure’ns passar va tornar a Núria va dinar amb tots plegats i quan era l’hora de baixar amb el cremallera va tornar a pujar al Puigmal i cap a Fontalba a buscar el cotxe. Uff, no he posat cap coma perquè també us canséssiu llegint-ho. Resultat: els que corríem vàrem fer 2050 metres, i ell, que no podia perquè estava fotut, en va fer 2400. Ja ho sabeu, és el Valladares i només en tenim un.

 

 

Aquí podeu veure unes fotos de diumengeon el Guillot ens va fer acabar l’ampolla de Ratafia amb què vàrem brindar pel10è aniversari del Taga Team. Diu que li han dit que per una mica de ratafia si bufes no marca. Ell i el Sala últimament de bufar i no marcar hi entenen molt.

Un cop acabada la neu organitzarem una sortida oficial 10è aniversari Taga Team amb bici i un dinar de celebració. Prepareu les màquines,  parracada!!!

Manel Balet

Al Tour du Rutor hi havia gent del Taga Team ...

A qualsevol de les imatges hi ha l'enllaç per veure les fotos del Taga Team al Tour du Rutor

"És una senyora carrera. Ho té tot, fins i tot alçada, que vol dir llaaaaargs descensos de quasi 2 mil metres..."

Jonathan

Un nom

I jo qui sóc, sinó algú innominat

que sols viu si tu el penses?

Miquel Martí i Pol, “Capvespre d’agost”, Els bells camins

El Taga Team és anomenat i pensat per un petit grup de gent des de fa 10 anys! Realment cal felicitar tots el seus integrants, especialment els promotors i membres històrics.

No hi entres. T'hi trobes en un moment en què, potser sense saber-ne els motius, t'ofereixes el millor que et queda després de complir amb les normes. Ho inverteixes en un ventall d'activitats que t'agraden. Les comparteixes i, en fer-ho, trobes amics que et condueixen cap a la comunitat, mitjançant ocasions aprofitades que prepara alguna cosa semblant a l'atzar. És clar, ja sabem que l'atzar també l'has d'anar a buscar.

Primer sembla que el fil conductor és la coincidència de gustos, reptes, passions o sentiments al voltant de l'esquí-alpinisme de competició. Representat per un “mono” de licra amb un logotip: primer un aligot, ara desfasat;  després un anagrama que fa patxoca. Bon senyal, això vol dir que és un team evolutiu. De fet, com es podrien fer anys si no fos així?

Després descobreixes que realment hi ha una manera innovadora de sentir la muntanya, en totes les seves vessants. Això sí, accentuant-ne l'esportiva i amb un cert minimalisme força tecnificat.

Comparteixes activitats i entrenaments. Vas veient com és la fera que la gent porta dins i que aflora davant els reptes. T'hi esforces amb dignitat quan, sovint, els que et superen t'han d'esperar o ajudar. I et deixes ajudar perquè t'ho posen fàcil, amb tacte, coneixement de causa i objectivitat. Manel, Jon, Xavier, Pilar..., gràcies!

Penses que potser hi tens lloc. Tant se val si saps guanyar curses, si tens el teu lloc al rànquing negociant alguna posició o si estàs tancant classificacions amb orgull de ser-hi i només et proposis guanyar-te a tu mateix. El cas és que fins ara has anat fent bastant en solitari i no et sap greu. Però ara et trobes compartint coses importants i, amb això, els dónes encara més valor.

Penso que el Taga Team existirà mentre hi hagi gent que l'anomeni en les seves converses, en posi el nom imprès a la roba o a les inscripcions de curses (tot són maneres d'anomenar-lo). Serà, ni més ni menys, el que la seva gent pensi, digui i faci. Els seus estatuts són la manera de sentir de la seva gent a cada moment. Això vol dir que o és actual o no és. També li dóna una base molt adaptativa, fresca i espontània, que el pot fer durar molts anys i generacions ...

En formes part essencial, definint la seva forma quan l'anomenes i el penses. No hi entres ni en surts: hi ets o no.

TU hi ets ARA?

Joan Rico, 23/2/2014

Feliu: La millor foto, i més elegant, del Taga Team !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Foto. Posted per Feliu Izard de Lleida i de la Cuita el Sol

BASSIERO 2014 (50è ANIVERSARI)

Quin cap de setmana! Quina cursa!

Jo ja feia dies que hi donava voltes i un bon dia rebo un whats d’en Sala. Vas al Bassiero? Quins ulls se’m van obrir! I quina feinada!, perquè quan un té família, la cosa es complica.

Doncs ja ens teniu a en David i a mi recordant vells temps de diverses temporades corrent plegats, cap al Bassiero. No serà fàcil: en David ha passat un hivern bastant fotut entre grips, virus i molt enfeinat; fins i tot tant que haurem de marxar el dissabte a les 9 del vespre perquè ha d’acabar no sé què.

Així que agafem els trepaus i cap a la Seu a sopar en una pizzeria que coneix i que diu que ho fan molt bé. Demanem una amanida, pizza i una ampolla de vi que baixava com l’aigua. Comencem a explicar-nos les batalletes quotidianes de solters i casats. També hi ha temps de parlar de la cursa, de si farà vent, si podrem guanyar aquests o els altres, etc. Ben servits, i com que en David portava tot el dia currant com un animal, em vaig oferir per agafar el cotxe.

Passant per Sort, unes llumetes en una rotonda ens fan parar. Collons!! Els mossos!!! Ara sí que l’hem feta bona! Ens fan bufar i curiosament ens deixen continuar, això que d’aquella ampolla no n’ha quedat ni gota. Bé, arribem a Esterri a les dues de la nit i l’endemà a les 6:30 toca diana.

Ara sí, comença la cursa. Sortim i ja tenim el primer problema: a en David se li ha quedat l’esquí clavat en posició baixada. Au, treu l’esquí torna’l a posar i ja estem a la cua; ara hem de remuntar un 3-0 jugant en camp contrari. Comencem a tirar, però ja veig que en David no té el seu millor dia, el ritme és lent i no fa cara d’anar xiulant. De fet, ahir ja el vaig veure molt desmotivat amb l’esquí de muntanya i deia que l’any que ve no faria curses, tal i tal i tal.

Bé, així que em refredo la sang i decideixo que avui m’he de comportar com un company exemplar, fer-li passar una cursa el millor possible i treure-li del cap la idea d’aparcar l’esquí de muntanya. Al cap i a la fi li ho dec; a mi m’ha hagut d’arrossegar en un parell de Pierras i una PDG. Tots sabem que dur que és, aquest esport, quan et falta la motivació.

Fem la primera pujada, em poso darrere seu i aprofito els trams més planers i els que veig que puc passar amb un pal per utilitzar l’altre per empènyer una mica i guanyar una mica de velocitat. Anem guanyant posicions; això sembla que va bé.

A la segona pujada ja tenim els primers de la llista que vàrem fer ahir “a tiru”. Ens hi posem a darrere i en David treu l’orgull i avança. Sí senyor! Després d’aquest en vénen uns altres i, a les baixades, un parell a cada baixada també van caient. Els segons de la llista s’anaven apropant, almenys ja els vèiem i ens els trobem a cada canvi: aquests seran més durs de pelar. A la pujada abans d’arribar al Bassiero en David ja començava a ser el David que corria amb mi fa uns any abans. Motivat per l’ànsia de guanyar els companys Jonathan i Ricard i amb 2000 metres de desnivell a les cames, en David anava cada cop més ràpid. Jo ja sabia que no se li acabarien els torrons tan fàcilment.

A la pujada a mi em salta una pell i he de parar a canviar-la. Merda! Just ara! David, segueix, ja t’intentaré atrapar! Em treu uns 100 o 200 metres, i he de fer un gran esforç per atrapar-lo. El desgast ja es comença a notar. Ara que em pensava poder afluixar, en David em demana que em posi a davant i li pari el vent, que es feia notar amb força. Bufff, ara no li puc fallar, almenys ho he de provar, i així fins el proper canvi. Als últims 100 metres abans d’arribar al cim ja els tenim. En David ara va més bé que mai i es posa davant meu a tirar. Sort que ja arribem a dalt i a la baixada els agafarem avantatge.

Vàrem arribar a meta amb la satisfacció d’haver aconseguit alguna cosa, no sé què, però ens vàrem sentir guanyadors i sobretot vàrem ser un equip. De tots els equips que vàrem passar no ni havia cap que corregués tan coordinat com ho vàrem fer nosaltres.

Després de la cursa, una bona dutxa i cap a Esterri a dinar, a retrobar-nos amb tots els companys que cursa rere cursa ens anem trobant, i amb alguns que feia anys que no ens vèiem.

Que gran que és, l’esquí de muntanya!!!!

Xavier Guillaumes