BASSIERO 2014 (50è ANIVERSARI)

Quin cap de setmana! Quina cursa!

Jo ja feia dies que hi donava voltes i un bon dia rebo un whats d’en Sala. Vas al Bassiero? Quins ulls se’m van obrir! I quina feinada!, perquè quan un té família, la cosa es complica.

Doncs ja ens teniu a en David i a mi recordant vells temps de diverses temporades corrent plegats, cap al Bassiero. No serà fàcil: en David ha passat un hivern bastant fotut entre grips, virus i molt enfeinat; fins i tot tant que haurem de marxar el dissabte a les 9 del vespre perquè ha d’acabar no sé què.

Així que agafem els trepaus i cap a la Seu a sopar en una pizzeria que coneix i que diu que ho fan molt bé. Demanem una amanida, pizza i una ampolla de vi que baixava com l’aigua. Comencem a explicar-nos les batalletes quotidianes de solters i casats. També hi ha temps de parlar de la cursa, de si farà vent, si podrem guanyar aquests o els altres, etc. Ben servits, i com que en David portava tot el dia currant com un animal, em vaig oferir per agafar el cotxe.

Passant per Sort, unes llumetes en una rotonda ens fan parar. Collons!! Els mossos!!! Ara sí que l’hem feta bona! Ens fan bufar i curiosament ens deixen continuar, això que d’aquella ampolla no n’ha quedat ni gota. Bé, arribem a Esterri a les dues de la nit i l’endemà a les 6:30 toca diana.

Ara sí, comença la cursa. Sortim i ja tenim el primer problema: a en David se li ha quedat l’esquí clavat en posició baixada. Au, treu l’esquí torna’l a posar i ja estem a la cua; ara hem de remuntar un 3-0 jugant en camp contrari. Comencem a tirar, però ja veig que en David no té el seu millor dia, el ritme és lent i no fa cara d’anar xiulant. De fet, ahir ja el vaig veure molt desmotivat amb l’esquí de muntanya i deia que l’any que ve no faria curses, tal i tal i tal.

Bé, així que em refredo la sang i decideixo que avui m’he de comportar com un company exemplar, fer-li passar una cursa el millor possible i treure-li del cap la idea d’aparcar l’esquí de muntanya. Al cap i a la fi li ho dec; a mi m’ha hagut d’arrossegar en un parell de Pierras i una PDG. Tots sabem que dur que és, aquest esport, quan et falta la motivació.

Fem la primera pujada, em poso darrere seu i aprofito els trams més planers i els que veig que puc passar amb un pal per utilitzar l’altre per empènyer una mica i guanyar una mica de velocitat. Anem guanyant posicions; això sembla que va bé.

A la segona pujada ja tenim els primers de la llista que vàrem fer ahir “a tiru”. Ens hi posem a darrere i en David treu l’orgull i avança. Sí senyor! Després d’aquest en vénen uns altres i, a les baixades, un parell a cada baixada també van caient. Els segons de la llista s’anaven apropant, almenys ja els vèiem i ens els trobem a cada canvi: aquests seran més durs de pelar. A la pujada abans d’arribar al Bassiero en David ja començava a ser el David que corria amb mi fa uns any abans. Motivat per l’ànsia de guanyar els companys Jonathan i Ricard i amb 2000 metres de desnivell a les cames, en David anava cada cop més ràpid. Jo ja sabia que no se li acabarien els torrons tan fàcilment.

A la pujada a mi em salta una pell i he de parar a canviar-la. Merda! Just ara! David, segueix, ja t’intentaré atrapar! Em treu uns 100 o 200 metres, i he de fer un gran esforç per atrapar-lo. El desgast ja es comença a notar. Ara que em pensava poder afluixar, en David em demana que em posi a davant i li pari el vent, que es feia notar amb força. Bufff, ara no li puc fallar, almenys ho he de provar, i així fins el proper canvi. Als últims 100 metres abans d’arribar al cim ja els tenim. En David ara va més bé que mai i es posa davant meu a tirar. Sort que ja arribem a dalt i a la baixada els agafarem avantatge.

Vàrem arribar a meta amb la satisfacció d’haver aconseguit alguna cosa, no sé què, però ens vàrem sentir guanyadors i sobretot vàrem ser un equip. De tots els equips que vàrem passar no ni havia cap que corregués tan coordinat com ho vàrem fer nosaltres.

Després de la cursa, una bona dutxa i cap a Esterri a dinar, a retrobar-nos amb tots els companys que cursa rere cursa ens anem trobant, i amb alguns que feia anys que no ens vèiem.

Que gran que és, l’esquí de muntanya!!!!

Xavier Guillaumes